El Tuc de Molières (3010 metres) és una de les grans muntanyes del Pirineu central i un dels tresmils més assequibles per als excursionistes amb experiència en alta muntanya. Situat a la frontera entre Catalunya i Aragó, entre la Val d'Aran i la Ribagorça, és també el punt culminant de la Val d'Aran i un magnífic mirador sobre el massís de la Maladeta i l'Aneto, el sostre dels Pirineus.
L'itinerari clàssic comença a l'Espitau de Vielha, al costat de la boca sud del túnel de Vielha, a uns 1.600 metres d'altitud. Des d'aquest punt, un camí ben definit s'endinsa a la vall de Molières, una vall d'origen glacial. Durant els primers quilòmetres, el recorregut avança entre boscos d'avets i pins, passa pel costat d'una espectacular cascada i acompanya el curs del barranc de Molières, oferint un inici de ruta amable i molt atractiu paisatgísticament.
A mesura que es guanya alçada, el bosc deixa pas als prats alpins i a un paisatge dominat per la roca. El refugi lliure de Molières, situat a uns 2390 metres, és una parada habitual abans d'afrontar la part més exigent de l'ascensió i un punt interessant si es pretén dividir l'ascens en dues jornades.
A partir d'aquí, el terreny és més pedregós, apareixen les contínues tarteres i el desnivell s'accentua fins arribar al Coret de Molières, un coll que obre les portes al tram final. També és freqüent trobar congestes de neu on pot ser necessari material específic durant bona part de l'any. Els darrers metres requereixen utilitzar puntualment les mans per superar alguns blocs de roca, sense arribar a presentar dificultats tècniques destacables en condicions estivals.
Un cop s'ha assolit el cim, la panoràmica és una de les més extenses del sector occidental del Parc Natural de l'Alt Pirineu i del massís de la Maladeta. Davant nostre apareixen cims emblemàtics com l'Aneto, la cresta de Salenques, els Besiberris i una llista extensa de tresmils.
Ascens des de l'Espitau de Vielha
L'ascens proposat és l'itinerari clàssic per accedir al Tuc de Molières. El camí comença a la boca sud del túnel de Vielha, davant del refugi de l'Espitau de Vielha. Aquest punt és un enclavament estratègic per accedir a la Vall d'Aran, però també al Parc Nacional de Sant Maurici i Aigüestortes.
La ruta proposada es pot fer en una sola jornada, com en el nostre cas, però si es vol es pot dividir l'ascens en dues jornades. Una bona opció per retallar distància i desnivell és fer nit al refugi de Molières, situat gairebé a 2400 metres i a 4 km de l'inici de l'ascens.
Comencem amb les primeres llums del dia. Poc a poc enfilem un camí còmode que guanya altura amb facilitat i s'arriba a la cascada de Molières, un salt imponent que baixa amb força.
Els primers raigs de sol il·luminen les muntanyes que ens envolten. De moment, avancem per l'ombra, amb la frescor matinal.
Un corriol ben definit ens porta resseguint la vall de Molières. Ara, per terreny obert.
Mentre els salts d'aigua ens acompanyen durant la primera part de l'itinerari.
Seguim el curs de l'aigua i anem superant terrasses.
Poc a poc, els prats alpins van donant lloc al regne de la roca. Cada vegada és més freqüent trobar petits blocs que caldrà superar.
Seguim per la part dreta del barranc, encarats cap als cims imponents i encara es poden veure restes de neu cap a les parts altes.
Aquella taca de sobre la roca és el refugi de Molières. Un bon lloc per fer el primer descans de la jornada.
Refugi de Molières (2390 metres), situat en un enclavament estratègic. Permet fer un descans merescut o, si es prefereix dividir l'ascens en dues jornades, és un bon lloc per pernoctar.
A partir d'aquest punt, l'ascens agafa un aire molt més muntanyenc. Amb els estanys de Molières i congestes de neu encara abundants.
Voregem fins a 4 estanys, dels quals el tercer és el més gran de tots. La resta són de dimensions reduïdes.
Ara el corriol ja ha desaparegut, cal pujar per intuïció i seguint les fites de pedres.
Les crestes tanquen una vall profunda, on encara es conserven congestes abundants.
Caldrà fer servir el material específic. La neu dura, i sobretot el desnivell que ve a partir d'aquest punt, ens obligaran a posar els grampons.
Superat el Coret de Molières (2935 metres), arribem a la cresta i girem a l'esquerra. Ja tenim el cim molt a prop.
Aquest tram és senzill, per blocs de roca trencats però estables.
Un últim esforç i ja podrem tocar el cim.
Tuc de Molières (o Mulleres), 3010 metres i sostre de la Val d'Aran.
I amb la satisfacció d'haver coronat aquesta muntanya, només cal gaudir de les vistes.
Mirant cap al nord destaquen el Mauberme i el Mont Valier.
I cap a l'est els Besiberris i la Punta Alta.
Amb el cim a la butxaca i havent gaudit de l'entorn, comencem el descens pel mateix camí. Cal prendre precaucions, sobretot en aquest tram de neu.
Tornem als estanys, amb moltes restes de neu encara surant.
A punt d'arribar al refugi, es pot contemplar el Tuc de Molières.
I la vall que haurem de baixar. Cal tenir paciència.
El tram final, amb els salts d'aigua, torna a ser refrescant.
Abans d'arribar al l'Espitau de Vielha caldrà passar per un bosc agradable i ombrívol.
I arribem al punt final, ara sí, satisfets d'haver assolit el sostre de la Val d'Aran.
Espitau de Vielha, punt final de la ruta.
Fins aquí l'ascens al Tuc de Molières,
eth punt mès naut dera Val d'Aran.
Mapa de l'itinerari
Fitxa tècnica
