Hi ha muntanyes que destaquen per la seva altura. Unes altres ho fan per la seva prominència. I algunes són un símbol, un far per les poblacions de la plana que sempre s'ubiquen buscant algun punt elevat. Una d'elles és Rocacorba. Dominant bona part del Gironès i del Pla de l'Estany, aquesta muntanya és un punt de referència entre la gent d'aquestes contrades. El cim del Puigsou, punt més elevat de la Muntanya de Rocacorba, està dominat per unes antenes que han estat vitals per les ones televisives de les comarques gironines. Recordo com explicaven que l'antena de casa estava encarada cap a Rocacorba per poder captar la senyal de televisió. Segurament estem parlant d'altres temps, però que és un enclavament estratègic, no es pot negar. Només cal enfilar-se al cim i observar.
El seu punt més alt és el Puigsou, de 992 metres, tot i que la imatge més característica és el santuari de Rocacorba, situat damunt d’un espectacular penya-segat. Una roca corbada característica, talment com la proa d'un vaixell i que li dona el nom. Aquest espai natural combina boscos d’alzines, roures i faigs, i ofereix paisatges molt variats entre cingles, fondalades i rieres ben conservades.
La zona és especialment rica en fauna. Entre els boscos s’hi poden observar ocells rapinyaires, mussols i petits mamífers com la geneta o el gorjablanc. Les rieres també mantenen una gran vida aquàtica, amb peixos i amfibis propis d’aigües netes. Rocacorba és, en definitiva, un espai ideal per gaudir de l’excursionisme, la natura i les grans panoràmiques sobre les comarques gironines.
El Puigsou, situat al municipi de Caner d'Adri, és el punt més elevat del Gironès i ofereix moltes i variades vies d'accés. Tant des de la vessant de Canet d'Adri o Granollers de Rocacorba, com del Pla de l'Estany hi ha nombroses ascensions amb més o menys exigència segons es busqui. Si bé la carretera d'accés surt de Banyoles i és una via molt transitada pels ciclistes de la contrada que busquen ports de muntanya exigents i acumular metres de desnivell positiu a les cames.
Ascens des de Banyoles
Pujar a Rocacorba des de Banyoles permet gaudir d'una de les seves vies d'accés de forma íntegra, des de la plana fins a la muntanya. Sortir de l'Estany, en un dia clar, és un espectacle de llum i encara es respira de la tranquil·litat que hores més tard ja no existeix. El camí passa pel passeig Dalmau i el passeig de la Puda fins a la Font Pudosa, on es pot notar l'olor de les aigües sulfuroses que li donen nom.
Sortint de Banyoles, s'arriba a Porqueres. Un grup de cases i un carrer que s'encara cap a les muntanyes. La zona urbanitzada va donant pas a cases més disperses i camps. I l'asfalt es converteix en pistes de terra i camins cada vegada més estrets. Una transició lògica, al cap i a la fi. Davant s'alça la Serra de Pujarnol i Rocamirall, carena que caldrà creuar pel Collet de Can Gelada. Superar aquest primer escull és imprescindible si es vol tenir una primera visió de Rocacorba.
S'arriba a la carretera que va a Pujarnol i que continua fins a Rocacorba. Caldrà seguir per la carretera un tram curt per desviar-se a l'esquerra, creuar el Matamors i començar a pujar. Aquí comença el Camí dels Biertencs. Un sender marcat amb franges grogues i blanques (PR-C 120) que permet superar desnivell amb facilitat. Antigament, aquest camí era transitat pels habitants de Biert per anar a mercat. Poc a poc, i enllaçant corriols, s'arriba al Collet de Can Gelada. Un important nus de camins.
Es canvia de municipi i de comarca. De Porqueres (Pla de l'Estany) a Canet d'Adri (Gironès). Una zona remota d'aquestes contrades. I toca baixar, uns 100 metres de desnivell per arribar a Biert. Un poble mig abandonat als peus de les Muntanya de Rocacorba, que pertany al municipi de Canet d'Adri. Des d'aquí ja es veu la roca que dona nom a la muntanya. El camí a seguir és una pista, normalment de terra però amb trams pavimentats allà on el desnivell és més pronunciat.
Situats sota el santuari, un corriol deixa la pista. Un corriol que s'enfila amunt, amb fortes giragonses i que arriba fins a Rocacorba. La roca amb forma de proa que es veu des de lluny.
I girant a la dreta, cap a les antenes, s'arriba al cim del Puigsou (992 metres) i sostre de la comarca del Gironès. Un temple pels ciclistes, que pugen contínuament i enganxen enganxines i més enganxines al cartell que marca el cim.
En dies clars, la panoràmica és espectacular. Des de l'Albera i el Cap de Creus fins a les Gavarres, amb el Montgrí i les Illes Medes, són testimoni d'aquest mirador.
De baixada, i per no seguir el mateix recorregut, es passa pel Camí Vell de Rocacorba. Seguint corriols marcats amb franges grogues i blanques (PR) es va seguint el traçat de la carretera asfaltada però buscant sempre corriols paral·lels i retallant totes les corbes possibles. Es baixa amb facilitat fins al Collet de Pujarnol. I, des d'aquí, i deixant el PR es busca una variant per tornar a Banyoles. Es puja a Sant Patllari. Cim inclòs a la llista de centenaris de la FEEC. L'ascens es fa per la seva cara nord, la seva cara menys transitada i potser, la més bonica. Seguint corriols de boscos de fades s'arriba al Coll Tallat i finalment, a l'ermita de Sant Patllari (647 m) que corona el cim.
Des de l'ermita es pot contemplar la Muntanya de Rocacorba, que tanca l'horitzó per la cara sud. Uns boscos densos. Una zona gens poblada, a cavall entre dues comarques.
Finalment es torna a Banyoles per una de les múltiples vies que baixen de Sant Patllari per la seva cara sud. Seguint la pista de Can Lluti es perd altura amb facilitat i, amb fortes llaçades, s'arriba a la carretera de Sant Miquel. Només queda creuar la carretera i tornar cap a l'estany per tancar una ruta llarga, exigent i molt bonica per pujar al sostre de la comarca del Gironès.
Dades de la ruta
Distància recorreguda: 28 km
Disnivell positiu: +1280 m
Track de la ruta
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.