Aneto, 3404 metres

La muntanya pirinenca per excel·lència, el regne de la roca i les cotes més altes de tota la serralada. Al nord-est d'Aragó, a tocar de la frontera amb Catalunya i França, hi trobem un dels paisatges més espectaculars del Pirineu: el Parc Natural Posets-Maladeta. Un territori salvatge i majestuós, on s’alça l’Aneto, el cim més alt dels Pirineus, amb els seus 3.404 metres d’altura. A més d’aquest gegant, el parc acull molts altres cims que superen els 3.000 metres, acompanyats de glaceres, llacs d’origen glacial i valls profundes plenes de vida.

El parc, que ocupa més de 33.000 hectàrees, es reparteix entre diverses valls: la de Benasque, la de Chistau i la de Barrabés, totes amb un encant particular. Des del primer moment, sorprèn per la seva immensitat i la força de la natura que l’envolta: parets verticals, boscos frondosos, rius cristal·lins i silenci... molt silenci.

La vall de Benasque és una de les portes principals d’entrada al parc, i un autèntic paradís per als amants de la muntanya. Aquí, tant els excursionistes ocasionals com els més intrèpids, hi troben un espai de rutes i propostes per viure la muntanya al seu ritme. Hi ha rutes senzilles per gaudir en família, com la passejada fins a Aigualluts, un prat verd envoltat de muntanyes amb l'encant de veure desaparèixer l'aigua que s'escola entre les roques. I si es busca mirar cap a les cotes altes, l'objectiu és clar: l’Aneto. L’ascensió no és fàcil, però tampoc és tècnica si es fa en bones condicions i amb preparació. Cal travessar el famós Pas de Mahoma, una cresta estreta però impressionant. A més de l'Aneto hi ha una llarga llista de cims que superen els tres mil metres, com el Posets o la Maladeta per anomenar-ne alguns i també són opcions espectaculars per qui ja té experiència a l’alta muntanya.

El parc presenta una bona xarxa de refugis guardats, ideals per enllaçar diverses zones en ruta o poder fer una ascensió de forma més descansada. El refugi de la Renclusa, que és punt de sortida cap a l’Aneto, és dels més coneguts. A part d'aquest, també hi trobem el refugi d’Estós o el refugi Ángel Orús, ambdós són una bona opció per les ascensions del sector del Posets. O el modern refugi de Cap de Llauset, a prop del llac del mateix nom.

Durant els mesos d’estiu, l’accés a algunes zones està regulat amb autobusos llançadora (com a la Besurta), per protegir el medi ambient i evitar col·lapses de vehicles. És un sistema còmode i sostenible.

I al cor del parc natural hi ha Benasque, una base ideal per explorar el parc. Un poble amb encant que conserva la seva arquitectura tradicional amb cases de pedra i fusta que mantenen el caràcter pirinenc.

Ascens a l'Aneto des del Refugi de la Renclusa

Pujar al cim més alt dels Pirineus és un repte majúscul, que omple les agendes de la majoria de muntanyencs. Per accedir-hi cal anar fins a Benasque, porta d'entrada al Parc Natural Posets-Maladeta. Des d'allí, es continua per la carretera A-139 i es pren la pista de Llanos del Hospital. Poc més endavant, una barrera impedeix el trànsit i es pot aparcar a una gran esplanada. Des de Llanos del Hospital o Vado del Hospital hi ha autobusos que fan el trajecte fins a la Besurta, punt d'accés a la cara nord del massís i al refugi de la Renclusa, punt d'inici de l'ascens clàssic a l'Aneto.

Una bona opció per plantejar l'ascens a l'Aneto és dividir la ruta en dues jornades. Una primera jornada curta, d'accés al refugi, que no suposa més de 1,8 km i uns 230 metres de desnivell positiu. I una segona jornada més exigent. Evidentment, també és totalment factible plantejar-se la ruta en una sola jornada.

En el cas de plantejar-se l'ascens en dos dies, una bona opció podria ser fer una excursió fins a Aigualluts. És un camí molt transitat però que permet una perspectiva excel·lent del sector nord de l'Aneto, a més de poder gaudir del Forau d'Aigualluts i veure com l'aigua que baixa de la glacera s'escola per sota les roques càrstiques i desapareix talment com per art de màgia. Aquesta aigua torna a aparèixer uns quilòmetres més enllà, als Uelhs deth Joeu, a la Vall d'Aran. 

Pla d'Aigualluts i la bonica silueta del Forcanada

Riu Ésera, poc abans del Forau d'Aigualluts

L'Aneto amb la seva imponent glacera

De retorn del Pla d'Aigualluts es pot accedir al Refugi de la Renclusa (2138 metres), punt de partida de l'ascens a l'Aneto.

Refugi de la Renclusa

Des del refugi, situat a la vessant nord del massís, l’ascens comença per un terreny mixt on algunes (poques) espècies vegetals que encara podem trobar a aquestes altures van donant lloc al regne de la roca. La traça, sovint poc definida, serpenteja entre blocs de granit i zones de tartera, seguint la línia natural de la vall. L’objectiu és el Portillón Superior, un pas natural a través de les crestes de roca que tanquen la cubeta glacial pel nord. És la porta d’entrada de la glacera més gran dels Pirineus. A mesura que s’avança, el pendent es redreça i la sensació de progressió en ambient d’alta muntanya es fa més present. L’últim tram fins al coll exigeix alguna petita grimpada o flanqueig entre blocs, especialment si no hi ha neu. A la sortida del Portillón, la vista sobre la glacera de l’Aneto és imponent. 

Un cop dins la glacera, s’inicia una llarga travessa en direcció sud-est. La glacera de l’Aneto, tot i el seu retrocés, encara conserva una extensió significativa i demana respecte. El terreny sol presentar neu dura a primera hora i, en temporada avançada, esquerdes visibles. L’ús de grampons i piolet és imprescindible.

La traça habitual fa un lleuger arc cap a l’esquerra, evitant la base del Pico del Medio i apuntant cap al Collado de Coronas (3.200 m), punt d’unió amb l’itinerari que puja des del sud (Vallibierna). El desnivell augmenta en els darrers 200 metres, i la progressió pot fer-se més feixuga, especialment si la neu està transformada o si hi ha congestes. 

Des del coll, una rampa final d’uns 200 metres de desnivell condueix fins al Pas de Mahoma, el pas més icònic de la ruta. L’ascens es fa per neu o roca, segons l’estació, i pot requerir grimpades fàcils en terreny mixt. El Pas de Mahoma és una aresta estreta i aèria d’uns 30-40 metres de llarg, amb passos de II grau. Tot i no ser tècnicament difícil, la seva exposició lateral —amb caigudes de centenars de metres a banda i banda— el converteix en un pas psicològicament exigent. En condicions de gel o vent, pot ser perillós. És un punt on sovint es formen cues, especialment en temporada alta.

Cresta Pico de Coronas i Pico Maldito 

Pas de Mahoma

Un cop superat el Pas de Mahoma, ja es pot dir que s'ha assolit el cim de l’Aneto (3.404 m), el sostre dels Pirineus.

Aneto (3404 metres), punt culminant dels Pirineus

El retorn es pot fer pel mateix itinerari. Però si es vol evitar el descens per la glacera, una vegada passat el Pas de Mahoma, es pot seguir una traça alternativa que recorre la part superior de la glacera de l’Aneto, mantenint-se a major cota durant la primera part del descens. Aquesta opció permet flanquejar per sota del Pico de la Maladeta (3.308 m), i recuperar el Portillón Superior més directament, traçant una línia més neta i menys congestionada.

L'Aneto camí del Portillón Superior, sempre majestuós